Tots els proveïdors de correu et paren pels 25 MB. Estava bé quan els fitxers eren documents; va deixar d’estar-ho quan un sol vídeo del mòbil ocupa 300 MB. Això és el que funciona de debò.

El que veiem a enviArchivos

«Gran» gairebé mai vol dir gigues: el 76 % pesa menys de 10 MB

«Gran» gairebé mai vol dir gigues. Dels enviaments que han passat pel nostre servei, el 76 % pesava menys de 10 MB i gairebé la meitat menys d'1 MB. Només 22 van passar de 100 MB i cap de 500 MB; el més pesat de tota la història van ser 250,9 MB.

La nostra lectura: el que fa que la gent deixi el correu o WhatsApp no sol ser la mida, sinó no perdre qualitat o no voler enviar-se un correu a si mateixa. Si és el teu cas, qualsevol mètode d'aquesta guia et serveix; els que arriben a 50 GB només compensen quan de debò tens aquests 50 GB.

Dades d'enviArchivos: 531 enviaments, a 26 de setembre de 2026.

Per què el correu rebutja el fitxer

Gmail i Yahoo tallen els adjunts als 25 MB i Outlook als 20 MB, i el límit real és més baix, perquè els adjunts es codifiquen i creixen aproximadament un 33% pel camí. Un fitxer de 20 MB pot ser rebutjat. Gmail se’n surt convertint els adjunts grans en enllaços de Google Drive, que és per què de vegades el destinatari rep un enllaç en comptes d’un fitxer, i per què de vegades li diu que necessita permís.

El camí més ràpid: un codi de quatre lletres

Puges el fitxer, obtens un codi i el tecleges a l’altre dispositiu. Aquest és tot el procés.

El fitxer s’esborra sol quan caduca. Aquesta és la idea: una transferència, no un magatzem.

Els enviaments grans es parteixen sols en trossos mentre pugen, així que no hi ha cap sostre amagat per sota del límit del teu pla. I el límit s’aplica a l’enviament sencer (la suma de tots els fitxers que envies de cop) i no a cada fitxer.

Val la pena comprimir abans?

Normalment no. El ZIP funciona buscant repeticions, i el vídeo, les fotos i l’àudio ja tenen totes les repeticions esprémudes pels seus propis còdecs. Comprimir una carpeta de JPEG sol estalviar entre l’1 i el 3%. On sí que serveix és per agrupar (convertir 200 fitxers solts en un) i per comprimir text, fulls de càlcul, codi i formats sense comprimir com BMP o WAV, on pot retallar entre el 30 i el 70%.

I WeTransfer, Drive o Dropbox?

Tots funcionen. Les diferències que noten a la pràctica: el pla gratuït de WeTransfer ara demana compte a qui envia, permet 3 GB i 10 enviaments cada 30 dies, i guarda els fitxers 3 dies; Google Drive i Dropbox són magatzem abans que res, i això vol dir que el destinatari sovint topa amb una pantalla de permisos; una transferència per codi és l’única on qui rep no s’identifica, ni instal·la, ni espera cap correu.

Per què les pujades grans moren al 90%

Una pujada que arriba gairebé al final i falla gairebé mai és culpa del fitxer. Hi ha quatre causes i des de fora són idèntiques:

• La xarxa ha canviat pel camí. Sortir de la Wi-Fi i passar a dades reinicia la connexió, i la majoria de formularis de pujada no saben reprendre. És de llarg la més habitual al mòbil.
• Un intermediari ha tallat la petició. Molts CDN rebutgen un cos de petició per sobre d’uns 100 MB, i no responen educadament: tanquen la connexió, i el navegador ho ensenya com un error genèric. Els serveis que parteixen la pujada en trossos no ho pateixen, perquè cada tros sembla una petició petita i normal.
• La pestanya s’ha adormit. Els navegadors del mòbil suspenen les pestanyes de fons per estalviar bateria. Deixa la pantalla encesa.
• L’antivirus o un proxy corporatiu l’ha escanejat. En portàtils gestionats això afegeix un temps d’espera que només apareix amb fitxers prou grans.

La solució pràctica és la mateixa per a les quatre: puja des d’una connexió estable, amb la pantalla desperta, i tria un servei que parteixi en trossos. Si falla dos cops al mateix punt, és l’intermediari, no tu.

Què et costa de debò cada opció

«Gratis» amaga contrapartides molt diferents. Ordenades pel que hi deixes, no pel preu:

• El núvol (Drive, OneDrive, Dropbox) és gratis fins que deixa de ser-ho, i el sostre és el compte sencer: un vídeo de 5 GB es menja un terç d’un Drive gratuït. A més obliga qui rep a bregar amb els permisos.
• Els serveis de transferència són gratis fins a un punt i després van per mesos. Hi deixes la permanència: l’enllaç caduca, cosa que en una transferència és una virtut.
• Les aplicacions de xat no costen res i s’emporten la qualitat. Bé per a una instantània, malament per a res que vulguis conservar.
• Un llapis USB no costa res per ús i és imbatible per volum. El problema és evident i es diu geografia.

Una cosa més que val la pena saber: gairebé tots els plans gratuïts mesuren l’enviament sencer, no cada fitxer. Tres vídeos de 200 MB són un enviament de 600, i és això el que es compara amb el límit.

Partir un fitxer que simplement és massa gran

Si el fitxer supera tots els sostres gratuïts que trobis, partir-lo és una opció de debò i és més antiga que el web. El 7-Zip al Windows i el Keka al macOS parteixen un arxiu en volums numerats de la mida que triïs. Qui ho rep necessita totes les parts a la mateixa carpeta i només obre la primera: l’eina remunta la resta.

Funciona, però sigues honest amb el cost: estàs demanant a l’altra persona que instal·li alguna cosa i segueixi instruccions. Abans d’arribar-hi, mira si el fitxer ha de ser tan gran. Un vídeo exportat a 4K quan amb 1080p n’hi havia prou sol ser quatre vegades més gran sense cap guany visible a la pantalla on es veurà.

Preguntes freqüents

Puc enviar un vídeo de 2 GB gratis?

Aquí no: els enviaments gratuïts s’aturen a 500 MB, o sigui que 2 GB demanen Plus o Pro. O parteixes el fitxer o fas servir un pla de pagament.

Qui ho rep necessita compte?

No. Obre el web i tecleja el codi.

Va xifrat?

Les transferències viatgen per HTTPS i els fitxers s’esborren automàticament quan caduquen.